dissabte, 20 d’abril del 2013
dissabte, 13 d’abril del 2013
dimecres, 10 d’abril del 2013
dilluns, 1 d’abril del 2013
Fotos del viatge... a partir del 8 d'abril aquí hi tindreu la cartellera
Aquest blog, una vegada acabat el viatge, es convertirá en el vostre blog per tal de que hi pogueu penjar les vostres fotos a través de Natura i fer-les publiques... aneu preparant la càmara!
El viatge surt de...
Sortida. dissabte, 6 d'abril, 7h del matí. Carretera de Vilassar, al costat del Restaurant els Caçadors, d'Argentona. Sigueu puntuals!
Que no ens podem oblidar
Els que anem a caminar, ens acostumem a portar algunes coses que no ens podem oblidar....Motxila d'atac (no gaire grossa, però suficient per un a mica d'aigua, fruits secs, dinar -si s'escau-, crema solar, gorra i un canguro -si el temps així ho indica-.
Roba i calçat còmode. Al matí farà una mica de fresca. Al migdia, pot fer una mica de calor.
Càmera de fotos...
Bon humor i ganes de pasar-s'ho bé!
I la reserva pel proper viatge de Natura, el XVI, al melic d'Occitània, l'1,2 i 3 de noviembre. No te'l deixis perdre!
Caminada de dissabte: 3.000 anys d'història a l'entorn de la Ribera Salada
Sortirem del Castell de Ceuró, i caminarem per camins rurals de terra fins a Castellar de la Ribera, per la vall de la Ribera Salada. Veurem Ceurò i la seva necrópolis, de la qual us n'adjuntem información tot seguit.
Ceuró és una de les entitats de població del municipi de Castellar de la Ribera. És un petit nucli de població integrat per dues masies, l'església parroquial i un petit cementiri. Es troba a la carena esquerra de la vall de la Ribera Salada, a 622 msnm. d'altitud (110 m per sobre de la vall), a l'extrem oriental del municipi (l'Alt Urgell és a menys de 2,5 km del nucli).
L'església, dedicada a Sant Julià, és romànica del segle XI. La façana, però, no és la primigènia doncs aquesta va ser destruïda per un llamp el 1905.
Des del segle XI hi ha constància documental del castell de Ceuró (del qual únicament se'n conserven només unes restes molt malmeses) que pertanyé a l'església de Santa Maria de Solsona. Del segle XI al XIII rep diverses denominacions: Ozró, Ozdró, Odró, Oró i Ouró. Al segle XIX formava amb
Pampa el municipi de Ceuró i Pampa. A 1 km al SE del cementiri hi ha la necròpolis de Ceuró.
La necrópolis de Ceuró és un conjunt de tres cistes pertanyent al Neolític mitjà entre el 3.500 i el 2.500 aC. que es troba ubicada a la riba dreta de la rasa de les Grioles, a 1 km al SE del poblet de Ceuró (Castellar de la Ribera, Solsonès).
Ceuró és una de les entitats de població del municipi de Castellar de la Ribera. És un petit nucli de població integrat per dues masies, l'església parroquial i un petit cementiri. Es troba a la carena esquerra de la vall de la Ribera Salada, a 622 msnm. d'altitud (110 m per sobre de la vall), a l'extrem oriental del municipi (l'Alt Urgell és a menys de 2,5 km del nucli).
L'església, dedicada a Sant Julià, és romànica del segle XI. La façana, però, no és la primigènia doncs aquesta va ser destruïda per un llamp el 1905.
Des del segle XI hi ha constància documental del castell de Ceuró (del qual únicament se'n conserven només unes restes molt malmeses) que pertanyé a l'església de Santa Maria de Solsona. Del segle XI al XIII rep diverses denominacions: Ozró, Ozdró, Odró, Oró i Ouró. Al segle XIX formava amb
Pampa el municipi de Ceuró i Pampa. A 1 km al SE del cementiri hi ha la necròpolis de Ceuró.
La necrópolis de Ceuró és un conjunt de tres cistes pertanyent al Neolític mitjà entre el 3.500 i el 2.500 aC. que es troba ubicada a la riba dreta de la rasa de les Grioles, a 1 km al SE del poblet de Ceuró (Castellar de la Ribera, Solsonès).
Cista I. Sepulcre de planta rectangular, compost per 2 parells de lloses als costats sud-oest i nord-est i tancat per una llosa orientada al nord-est. És cobert per una altra llosa que molt possiblement estigui situada en el seu emplaçament primigeni tot i que és molt probable que per efectuar els enterraments es deuria retirar.
L'interior de la cambra sepulcral amida 1,60 m. de llargada, 0,80 m. d'amplada i 0,65 m. d'alçada.Cista II. Sepulcre també de planta rectangular que fou aixecat en el tall d'un marge. Està compost per una llosa orientada a l'est que fa les funcions de capçalera, tres lloses laterals orientades al sud i una qurta llosa orientada a l'oest que obstrueix l'entrada. De la coberta se'n conserva la part de llevant.
L'interior de la cambra sepulcral amida 2,30 m. de llargada, 0,60 m. d'amplada i 0,80 m. d'alçada.Cista III. Sepulcre de planta quadrangular obert en un marge compost per quatre lloses verticals i una llosa que fa de coberta.
L'interior del sepulcre amida 0.95 m. de llargada, 0,90 m. d'amplada i 0,80 m. d'alçada.dimecres, 13 de març del 2013
Sant Llorenç de Morunys... la passejada de diumenge a la tarda
El centre de fabricació de drap de llana es testimonia des
del segle XIV, de probable origen peitaví. Al 1850 hi havia, d'altra banda, dos
fabricants de filats de cotó. La primera concessió de mercat coneguda va ser
atorgada el 1321 pel vescomte de Cardona (era els dijous).
Es va formar el 1297 com a vila franca, al camí de Cardona a
la Seu d'Urgell, a redós del monestir de Sant Llorenç de Morunys, l'església
del qual va esdevindre també parroquial; va ser cap d'una de les batllies del
vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona. Al començament del segle XV ja
estava emmurallada (amb planta pentagonal irregular i portes als cinc vèrtexs).
Al segle XVIII, al créixer, es construí al NE el carrer extramurs dit de
Vallfred.
La vila va ser cremada per Antoine Rotten al 1823 i refeta
tot seguit. El febrer de 1849, durant la Segona Guerra Carlina, Cabrera i el
seu estat major, en retirada de la línia del Ter, hi van establir la seua base,
però es van haver de retirar el mes d'abril següent davant el resultat
desfavorable de l'acció de Sant Llorenç davant els liberals. El 1343 s'hi va
fundar la confraria dels Colls, de caràcter beneficosocial, que al 1797 va
erigir la seua seu, edifici convertit el 1946 en Museu del Patronat de la Vall
de Lord. Activitats del Cap de Setmana
Dissabte, 6 d'abril
7h del matí.
Sortida de la Carretera de Vilassar, al costat del Restaurant dels Caçadors, a les 7 del matí, puntuals!
Arribada al Solsonès.
9.30h. Caminada matinal. Castellar de la Ribera: 3.000 anys d'història a l'entorn de la Ribera Salada. Longitud: 7,2 km. Castell de Ceuró-Castellar de la Ribera
13.30h. Dinar a la Mare de la Font de Solsona (cal portar-se'l de casa, o bé comprar-lo a la parada que farem per fer un cafetó, o be al restaurant de la mare de la Font)
15.30h. Sortirem per visitar Olius i el seu cementiri modernista. Visita de Solsona..
Allotjament a l'Hotel Gran Sol de Solsona.
Sopar a l'hotel (pels que l'hagueu contractat) i sortida -els que volgueu- a fer una cerveseta per la Solsona de nit.
Diumenge 7 d'abril.
8h del matí.
Esmorzar (inclòs en el preu del viatge)
Sortida cap a la Vall d'Ora.
Caminada fins a a Sant Pere de Graudescales (pels que volgueu un matí suau) i fins a Busa pels que volgueu fer la caminada llarga.
14h. Dinar a la masia El Pujol de la Vall d'Ora. (15 euros) No inclos al preu del viatge.
tarda.
16h. Visita a Sant Llorenç de Morunys i tornada a Argentona.
Retorn a Argentona
7h del matí.
Sortida de la Carretera de Vilassar, al costat del Restaurant dels Caçadors, a les 7 del matí, puntuals!
Arribada al Solsonès.
9.30h. Caminada matinal. Castellar de la Ribera: 3.000 anys d'història a l'entorn de la Ribera Salada. Longitud: 7,2 km. Castell de Ceuró-Castellar de la Ribera
13.30h. Dinar a la Mare de la Font de Solsona (cal portar-se'l de casa, o bé comprar-lo a la parada que farem per fer un cafetó, o be al restaurant de la mare de la Font)
15.30h. Sortirem per visitar Olius i el seu cementiri modernista. Visita de Solsona..
Allotjament a l'Hotel Gran Sol de Solsona.
Sopar a l'hotel (pels que l'hagueu contractat) i sortida -els que volgueu- a fer una cerveseta per la Solsona de nit.
Diumenge 7 d'abril.
8h del matí.
Esmorzar (inclòs en el preu del viatge)
Sortida cap a la Vall d'Ora.
Caminada fins a a Sant Pere de Graudescales (pels que volgueu un matí suau) i fins a Busa pels que volgueu fer la caminada llarga.
14h. Dinar a la masia El Pujol de la Vall d'Ora. (15 euros) No inclos al preu del viatge.
tarda.
16h. Visita a Sant Llorenç de Morunys i tornada a Argentona.
Retorn a Argentona
Dinar de diumenge, 7 d'abril, a la masia el Pujol de la Vall d'Ora
Desprès de la caminada del diumenge, ens mereixem un bon dinar. De primer. amanides i escalibades. De segon, arròs amb conill, costelles i ceps. I de tercer, com ha de ser, plàtares de carn a la brasa i bacallà., amb vins i agües. Acabarem amb un bon postre (recomanat mel i mató i crema catalana i un cafetó. (el dinar son 15 €, i no està inclòs en el preu del viatge, caldrà abonar-ho allà).
L'àpat el farem a l'allotjament de Turisme Rural, El Pujol de la Vall d'Ora. Important masia situada al municipi de Navès a la comarca del Solsonès, amb tres segles d’història. Cal destacar que cap el 1837, durant la guerra dels 7 anys entre carlins i liberals, va esdevenir hospital de sang. Existeix documentació d'aquests gairebé tres anys que tingué activitat. S'hi produiren 91 defuncions.
dimarts, 12 de març del 2013
Caminada curta de diumenge: Vall d'Ora a Sant Pere Graudescales
Pels viatgers de Natura que vulguin una caminada més suau i planera, us proposem la Vall d'Ora. En tornar, descansarem en els prats de can Pujol, abans del dinar. Distància: 4 km. Dificultad:Mitjana. Durada: 2h.
La Vall d'Ora, també coneguda com a la Valldora, és un veïnat del municipi de Navès (el Solsonès), situat al límit d'aquesta comarca amb la del Berguedà. Constitueix una de les nou entitats de població que té el municipi.
Emmarcada per les serres dels Bastets, de Busa i de Taravil, en l'actualitat és un petit nucli disseminat de poques cases i de camps envoltats de boscos de pi roig, alzines i roures.
L'Aigua d'Ora, el riu que en creua el territori, passa pel costat del monestir de Sant Pere de Graudescales, romànica del segle X. Aquest riu dóna força a les moles de dos molins fariners encara actius, que generen electricitat per a tres cases del veïnat.
La Vall d'Ora ha estat identificada com una de les possibles localitzacions del castell d'Aura on va morir Guifré el Pilós en batalla contra Llop Ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida, durant la ràtzia de 897.
Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita Valldora a la falda oriental dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins. Fou declarada «Bé Cultural d'Interès Nacional».
És d'una sola nau, amb planta de creu llatina. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d'igual alçada i perpendiculars l'una amb l'altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s'alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals: un als peus de la nau i dos al transsepte, l'un al sud i l'altre al nord. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i dues a l'absis major, asimètriques, l'una és al mig i l'altra a un costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d'arcuacions sense lesenes.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
El monestir va ser consagrat l'any 913 i a l'any 960 s'hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l'any 1504 no hi va desaparèixer el culte. Cap el 1680 s'ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L'església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l'amagaven.
La Vall d'Ora, també coneguda com a la Valldora, és un veïnat del municipi de Navès (el Solsonès), situat al límit d'aquesta comarca amb la del Berguedà. Constitueix una de les nou entitats de població que té el municipi.L'Aigua d'Ora, el riu que en creua el territori, passa pel costat del monestir de Sant Pere de Graudescales, romànica del segle X. Aquest riu dóna força a les moles de dos molins fariners encara actius, que generen electricitat per a tres cases del veïnat.
La Vall d'Ora ha estat identificada com una de les possibles localitzacions del castell d'Aura on va morir Guifré el Pilós en batalla contra Llop Ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida, durant la ràtzia de 897.
Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita Valldora a la falda oriental dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins. Fou declarada «Bé Cultural d'Interès Nacional».És d'una sola nau, amb planta de creu llatina. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d'igual alçada i perpendiculars l'una amb l'altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s'alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals: un als peus de la nau i dos al transsepte, l'un al sud i l'altre al nord. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i dues a l'absis major, asimètriques, l'una és al mig i l'altra a un costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d'arcuacions sense lesenes.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
El monestir va ser consagrat l'any 913 i a l'any 960 s'hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l'any 1504 no hi va desaparèixer el culte. Cap el 1680 s'ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L'església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l'església i s'estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l'amagaven.
Caminada llarga de diumenge: La Serra de Busa
Els que vulguin caminar una major distància, us proposem fer des de la Vall d'Ora a la Serra de Busa, a Sant Pere de Graudescales. Distància: 16 km. Dificultad:Mitjana. Durada: 4,30h. La serra de Busa és un indret màgic i singular del Prepirineu. Busa és, alhora, una serra i un pla, segons la perspectiva d’observació que adoptem.
Geològicament es tracta d’un sinclinal un xic asimètric (els estrats septentrionals estan més redreçats i assoleixen els 1.526 m al Cogul), amb la direcció normal dels plecs pirinencs (Est-Oest) i constituït per gruixuts estrats de conglomerats que sovint donen lloc a un relleu típicament montserratí.
El caràcter aïllat i inexpugnable justifica la circumstància històrica més notable d’aquest lloc: la seva utilització com a camp d’instrucció militar durant la guerra del Francès. Quan les principals ciutats catalanes van ser controlades per les tropes franceses, les comarques centrals esdevingueren un focus molt actiu de la resistència i la seu de les institucions legítimes: primer de la Junta del Principat a Solsona, i després de la Diputació de Catalunya a Vic. El tinent coronel solsoní Francesc X. de Cabanes proposà al capità general de Catalunya Luis Lacy la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Madoz explica que Lacy va fer fortificar els punts més febles i va fer construir un miler de casetes de fusta per a l’allotjament dels resistents. La mateixa font afirma que Busa va ser –després de Cadis– el primer indret d’Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren 8.000 soldats. Cal advertir que llavors es comptava amb telègraf òptic, situat al cingle de la Creu segons el mapa d’Agustí Canellas.
Geològicament es tracta d’un sinclinal un xic asimètric (els estrats septentrionals estan més redreçats i assoleixen els 1.526 m al Cogul), amb la direcció normal dels plecs pirinencs (Est-Oest) i constituït per gruixuts estrats de conglomerats que sovint donen lloc a un relleu típicament montserratí.
Aquests materials van ser dipositats pels curts i violents rius pirinencs durant l’Oligocè (fa uns 25 milions d’anys), a l’antiga línia de costa del llac de la Depressió de l’Ebre. Formen part de la banda contínua de materials grollers que s’estén al Prepirineu si fa no fa des del coll de Comiols (Montsec) fins a la Quar (Berguedà). La forta resistència d’aquests materials ha fet que, a mesura que baixava el nivell de base, els rius pirinencs s’hi encaixessin per sobreimposició formant espectaculars congostos com el del Cardener, a l’embassament de la Llosa del Cavall, o el més estret de l’Aigua d’Ora, a Sant Pere de Graudescales. Els materials més tous ha facilitat en canvi el buidament erosiu al nord (vall de Lord) i al sud de Busa, de manera que l’erosió diferencial ha acabat de deixar totalment aïllat l’altiplà, enlairat a una alçada d’uns 1.300 metres, d’entre 500 a 700 m per damunt de les fondalades immediates.
El caràcter aïllat i inexpugnable justifica la circumstància històrica més notable d’aquest lloc: la seva utilització com a camp d’instrucció militar durant la guerra del Francès. Quan les principals ciutats catalanes van ser controlades per les tropes franceses, les comarques centrals esdevingueren un focus molt actiu de la resistència i la seu de les institucions legítimes: primer de la Junta del Principat a Solsona, i després de la Diputació de Catalunya a Vic. El tinent coronel solsoní Francesc X. de Cabanes proposà al capità general de Catalunya Luis Lacy la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Madoz explica que Lacy va fer fortificar els punts més febles i va fer construir un miler de casetes de fusta per a l’allotjament dels resistents. La mateixa font afirma que Busa va ser –després de Cadis– el primer indret d’Espanya en proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren 8.000 soldats. Cal advertir que llavors es comptava amb telègraf òptic, situat al cingle de la Creu segons el mapa d’Agustí Canellas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)